La compañia de unas farolas

Fred. Aire. Últimes gotes de pluja. El so de les onades.

-Te’n recordes?

-Cada dia.

-Jo em pensava que te’n havies oblidat…

-Mai. Ho tornaria a repetir cada moment.

-Fes-ho.

I la seva mà va tornar a acariciar la seva cara com ho havia fet aquella nit de feia dos anys i els seus llavis van retrobar-se, suaus, tendres, com aquella vegada sota les elegants faroles del passeig marítim, amb tendresa, amb delicadesa, amb amor… com aquella nit.

Una música de piano li va fer obrir els ulls. Relaxadament, amb pau. Necessitava aquell somni, el necessitava per seguir endevant, per afrontar el dia amb un somriure, de maquillatge, si, pero al cap i a la fi, un somriure.

Helena.